Tal dia com avui, de fa més de seixanta anys, el “Estado Mayor” publicava aquest part de guerra donant per finalitzat el conflicte bèl·lic espanyol, fratricida, iniciat el juliol de 1936.
Han passat sis dècades des d’aleshores però la bipolarització ideològica espanyola sembla intacta. Si demanéssim al conjunt dels espanyols que es desplacessin geogràficament segons la seva fília política (més esquerranosa o més dretana) cap a l’oest els primers i cap a l’est els segons (bé, de fet per allò de “el oro de Moscú” i allò altre de “l’amic americà”, potser la indicació geogràfica hauria de ser una altra, però he agafat com a referència l’esquerra i la dreta del mapa, el negatiu i el positiu de l’eix x), i talléssim on hi hagués el límit entre totes dues tendències, tindríem dos bocins de terra perfectament separats transversalment i de forma ponderada.
Això no hauria de suposar cap problema en un estat arreladament demòcrata, amb uns mitjans de comunicació que seguissin el codi deontològic al peu de la lletra i uns dirigents moderats, raonables i pedagogs de les seves polítiques i actuacions. Però en aquest país (i com dirien els ninotets de Forges “¡Que país!), en aquest país això suposa un increment constant i il·limitat de les tensions socials, esperonades incansablement pels poders fàctics (que actuen de facte i no de iure, massa sovint de forma literal).
Sóc bastant escèptic amb l’anomenat “esperit de la transició”, però un dels eixos que el defineix, i en el que si que hi crec, és el de la conciliació social. Però quan la dreta, quan els fills i els néts del franquisme, no estan a l’aparell de iure han d’arribar-hi com sigui de facte, ni que sigui a costa de deixar Espanya tibant, crispada.
Ja va passar en els darrers anys del govern de Felipe González. Us en recordeu del “Váyase señor González“? recordeu, igualment, les declaracions que feia Luis Maria Ansón a la revista Tiempo l’any 1998?
“Había que terminar con Felipe González, ésa era la cuestión. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado. Eso es verdad. Tenía razón González cuando denunció ese peligro…, pero era la única forma de sacarlo de ahí“
“El resumen es sencillo: González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite y poner en riesgo el Estado con tal de terminar con él“
Així doncs, no és el primer cop que la dreta espanyola força fins al límit una situació que ella mateixa busca i provoca, per tal de fer-se amb el poder. Però, com a mínim, fins ara ho feien cercant (sota les pedres si feia falta) arguments vàlids.
“La capacidad de comunicación, la fuerza política, la habilidad extraordinaria que tuvo siempre González (&) hizo darse cuenta a muchas personas que era preciso que concluyera su etapa. Como los ataques a González, muy fuertes en el 92-93, no terminaron con él, (…) vimos que era necesario elevar el listón de la crítica. Entonces se buscó ese mundo de las irregularidades, de la corrupción… No había otra manera de quebrantar a González“
Però actualment l’estratègia del PP, igual en el fons però molt i molt diferent en la forma, és la d’esperonar el sentiment patriòtic espanyolista més recalcitrant i cavernícola. No s’utilitzen arguments, s’inventen; i la culpa de tots els mals la tenen els nacionalistes. Però quins problemes reals hi ha? La dificultat per accedir a l’habitatge, el desenvolupament urbanístic de moltes zones d’Espanya, la situació de l’ensenyament,… de tot això no se’n parla.
I el pitjor de tot, des del meu punt de vista, és que aquestes eleccions municipals el Partit Popular se les ha pres com unes primàries, on valoraran si la seva campanya (no basada en problemes locals reals, sinó en entelèquies estatals) els hi dona els fruits esperats. I si, finalment, així és (perquè la pressió continuada esperona el vot dretà però frustra l’esquerranós), de cara a les eleccions generals augmentaran les estridències: apujaran el volum de la COPE quan parli Jiménez-Losantos, penjaran banderes espanyoles més grans al carrer Génova i la culpabilitat d’ETA a l’11-M s’imprimirà en portades de El Mundo tamany pòster, per l’habitació de Borjamari.
Si el còmput global de vots dels populars a les municipals és positiu (de creixement, de consolidació), possiblement patirem fins les consegüents eleccions la campanya electoral més sorollosa i desagradable de l’Espanya contemporània; i el que fa més por encara, un cop desbocats els sectors ultres, violents i radicals de l’espanyolisme, poden entrar en una ressonància mecànica que no sigui capaç d’aturar ningú, ni tan sols Zaplebes.
P.S. Tot i això, hem de mantenir viva l’esperança.
Si voleu llegir més sobre l’entrevista de Tiempo a Luis Maria Ansón premeu l’enllaç.
Si voleu llegir més sobre aquest periodista premeu a continuació: Ansón.
La imatge de el Parte oficial de guerra és del banc d’imatges del Ministerio de Educación y ciencia.
Les imatges dels manifestants amb banderes preconstitucionals és del Manifestómetro.
La imatge d’Acebes i Zaplana és de Enfoque Diferencial.
