L’antic Orient

Per paradoxal que sembli, encara no existeix una veritable història de l’antic Orient dotada del suficient detall expositiu i d’un fil conductor coherent de caràcter metodològic. Els nous descobriments obliguen a recompondre les peces, de forma constant i seguida, que formen tota aquesta història. Qui no es renova està condemnat a que les seves afirmacions passin directament al fons de l’oblit; cal en aquesta matèria, potser més que en qualsevol altra branca de la història, una dedicació contínua i estar a l’aguait de totes les noves recomposicions històriques que sorgeixin.

L’antic Orient és un món apassionant, és el primer lloc on apareix, per exemple, el calendari (un calendari lunar molt precís), amb la finalitat de contar les pujades dels rius i les èpoques de collita. Però és també el lloc d’un naixement molt més important: el sorgiment de l’estat (com a règim despòtic); segons les teories més versemblants, la construcció de les grans infraestructures (canals, piràmides, temples, etc.) requeria d’una organització superior, és a dir, és a conseqüència d’això que es fa necessària l’aparició de l’estat.

La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l’Àsia (com ara el Riu Groc, el Ganges, el Tigris i l’Eufrates) i al Nil.

Un dels fets més transcendentals que es donen en l’antic Orient és l’escriptura (topogràfica i jeroglífica) i tot el que ella representà (per exemple, l’entrada en la història). Cada poble segueix unes pautes pròpies. Aquesta escriptura té un clar precedent: els “tokens”, unes boles de fang amb punts que es guardaven en una espècie de cartutxos, utilitzades per poder dur la comptabilitat. Encara que no és específicament escriptura, és un precedent, si se’n considera ja que s’utilitzava com a forma de guardar el passat. I no és paradoxal que sigui precisament un instrument de comptabilitat, cosa que demostra una finalitat pràctica i econòmica. Els primers documents escrits són una espècie de tabletes de fang, que una vegada escrits es couen, el que permeté que ens arribessin als nostres dies; la majoria d’aquestes perduren fins a nosaltres de forma casual, ja que es van coure de forma fortuïta. Les trobem sobretot en Mesopotàmia (les més antigues pertanyen a aquesta civilització i són datades en l’any 1500 aC), mentre que a Egipte utilitzaven la planta de papir.

És important també ser conscient del gran interès que desperta entre el gran públic tota aquesta història, això fa que moltes vegades tot el que es conti no sigui cert, sinó que amb la finalitat de meravellar la població no il·lustrada, s’agafi amb pinces fets o es divulguin dades incorrectes o errònies. Un món que va ser d’aldees, basat en una economia agropastoral, filtrat primer per la parcialitat dels documents antics, i després per la parcialitat de l’interès modern, apareix entre nosaltres més aviat com un món de ciutats, palaus i artesania artística, un món que va ser analfabet en un 90% (per no dir en un 99%) és conegut pels seus escrits i les seves literatures; un món que es va debatre en la penúria endèmica se’ns presenta sovint com un paradís de civilitzacions.

Tot i això, aquest món no deixa de ser meravellós per a l’estudi, perquè és a Mesopotàmia o Egipte on es pot estudiar a l’individu en el seu primer estadi de civilització completa, altrament dit, és la primera vegada que trobem un estat, la primera vegada que l’home deixa d’estar organitzat en tribus i passa a forma organitzacions superiors. Organitzacions que a través dels escrits i dels materials arqueològics trobats ens demostren errors, disputes, enganys, etc. Però que no són tan llunyanes dels que patim avui dia a les nostres vides.

La religió (que acostuma a ser politeista) serà la primera vegada que s’utilitzi amb fins estatals (ja no serà un culte sorgit de la pura por humana, sinó que serà un arma utilitzada des dels diferents òrgans de poder), per sotmetre a una població endegada en la incultura generacional; o per a legitimar unificacions o jerarquies preestablertes. Amb elles sorgiran també les disputes religioses, com pot ser cas d’Egipte, amb les disputes entre Amon i Atom. Cal dir, que aquestes religions tenien una vocació pedagògica per la seva finalitat d’explicar a la població determinats successos que simplement, en aquella època, no es podien explicar.

Amb tot, la historiografia moderna té la important tasca d’equilibrar les imatges, dotant a la reconstrucció històrica de certa dosi de realisme, per tal de donar una imatge real del que va succeir en el nostre primer estadi de civilització. Cal, si més no, entendre els nostres orígens per a poder explicar-nos que som (i més si ens aturem a reflexionar sobre aquesta parcel·la de la història i les conclusions les extrapolem a l’actualitat).

Tant hem canviat? Tanta diferència hi ha entre alguns estats actuals i aquells de primigenis? Realment no es poden aplicar moltes de les crítiques a determinades inèrcies estatals antigues (que hom justifica adduint que eren primitives), a algunes d’actuals?

De nou la màxima “conèixer el passat és conèixer el present” es fa palesa.

La imatge és de “L’altar d’Ur” (2500 aC) i està agafada de la base fotogràfica del Ministerio de Educación y Ciencia. Si voleu veure-la amb més detall premeu aqui.