Els temps moderns

Seguint amb la tònica d’aquest pont, avui us faig una entrada light per quan torneu de celebrar la mona o, si no hi aneu, per fer-vos passar una estona distesa i que no precisi ni d’especial atenció ni de cap reflexió posterior.

Segurament heu estat al cas de la darrera crisi del govern d’entesa provocada, un altre cop, per Esquerra Republicana de Catalunya; no entraré a valorar en aquest post si l’oferta d’ERC feta pública per Xavier Vendrell és legítima o no, o si obeïa a interessos partidistes de cara a les eleccions municipals o era la concreció d’un sentiment patriòtic creixent dins la direcció dels republicans. El que de ben segur que és criticable és la seva idoneïtat en el moment precís en que es va fer, (i la falta de credibilitat que la sustentava donat el recent recolzament a la reedició del tripartit per part d’esquerra).

En aquest cas deixarem que les valoracions les facin uns altres.

Dario Fo declarava al documental de Sabina Guzzanti Viva Zapatero: “[La sàtira] ha de parlar de política. Totes les obres importants des de Shakesperare fins a Marlowe estan atestades de situacions polítiques. Però sovint se m’ha impedit fer el mateix. M’han dit que em comporti com un actor. Que no fiqui el nas. Que no em preocupi pel món de la política“. Això ho deia en contraposició a una demanda de Mediaset contra el programa de Guzzanti: “La sàtira fa més humans als polítics, alleugereix les tensions socials. Sota cap concepte la sàtira pot contribuir a formar l’opinió pública“.

I per què us dic tot això, doncs perquè a continuació us enllaço uns vídeos de YouTube sobre ERC i l’autodeterminació del programa Polònia de TV3. Decidiu, en conseqüència, si deixar que aquests gags complementin la vostra opinió sobre el tema, o no.

Imatge de la manifestació d’ERC agafada del bloc d’en Xavier Sàez.

Links a YouTube extrets de tv3polonia.blogspot.com