Per paradoxal que sembli, encara no existeix una veritable història de l’antic Orient dotada del suficient detall expositiu i d’un fil conductor coherent de caràcter metodològic. Els nous descobriments obliguen a recompondre les peces, de forma constant i seguida, que formen tota aquesta història. Qui no es renova està condemnat a que les seves afirmacions passin directament al fons de l’oblit; cal en aquesta matèria, potser més que en qualsevol altra branca de la història, una dedicació contínua i estar a l’aguait de totes les noves recomposicions històriques que sorgeixin.
L’antic Orient és un món apassionant, és el primer lloc on apareix, per exemple, el calendari (un calendari lunar molt precís), amb la finalitat de contar les pujades dels rius i les èpoques de collita. Però és també el lloc d’un naixement molt més important: el sorgiment de l’estat (com a règim despòtic); segons les teories més versemblants, la construcció de les grans infraestructures (canals, piràmides, temples, etc.) requeria d’una organització superior, és a dir, és a conseqüència d’això que es fa necessària l’aparició de l’estat.
